973 39 10 89 | fundacioviladot@gmail.com

Espai Lluis Trepat

 L’ edifici Lo Pardal III acull l’ ESPAI LLUÍS TREPAT, una sala que presenta regularment la col·lecció donada per l’ artista a la Fundació Viladot, que repassa tota la trajectòria artística i vital del pintor.

Lluís Trepat és un pintor de l’ Escola Catalana de la segona meitat del segle XX. Per bé que ha conreat també el dibuix, el gravat , la pintura mural, i la docència, la seva personalitat creativa es basa essencialment en la pintura, en l’aplicació d’una paleta cromàtica lluminosa i en la iconografia de la representació de la realitat amb un rerafons irònic i critic.

Tot i que els seus inicis com artista s’havien orientat a Tàrrega vers la representació d’allò que tenia més a mà, havia trobat a les fires de Verdú la iconografia dels gitanos que dibuixava i pintava entre els anys 1944 i 1951, tot seguint un expressionisme enèrgic.

París no deixava de ser una fita per qualsevol artista català, i significava un corrent d’aire fresc comparat amb la situació cultural i política de l’època. Dos anys d’estada, entre el 1951 i el març de 1953, eren prou per visitar museus i conèixer els camins orientats pels pintors de renom.

En tornar de París Trepat s’instal·la a Lleida.. Les dificultats són creixents, i difícilment pot imaginar-se que aquest ofici pugui esdevenir una professió.

L’any 1955 Trepat torna a París. L’estada és molt més curta, però l’impacte es trasbalsador. L’abstracció està de moda a París, i té l’oportunitat de tractar-la en viu i en directe. En tornar a Lleida Trepat causa impressió. No és només el seu aspecte, barbat, de figura bohèmia. La seva obra s’endinsa en l’abstracció i aquest camí havia  d’alterar les prerrogatives de l’ambient del Cercle de Belles Arts de Lleida, encara ubicades en la pintura de gènere.    

 L’any 1962 Trepat i la seva família s’instal·len a Barcelona. Després de pintar l’absis de Santa Maria Magdalena de Lleida torna novament a la figuració. Guanyar el Premi Medalla Morera del 1961 el fa pensar que ha trobat sostre a Lleida, i cal encetar una nova etapa a la capital catalana, on ja era conegut per les exposicions que havia presentat a la Sala Rovira i a les Galeries Laietanes.

L’arribada a Barcelona coincideix amb el desenvolupament d’una nova perspectiva dominada per l’expressionisme que ja havia practicat a Lleida dins la sèrie de maquinària agrícola i obres públiques, amb records encara d’una manera de fer matèrica i neutra de color. Són les pintures de gran format que exposa l’any 1963 a la sala Condal, amb unes obres de tonalitats enfosquides i predomini de la línia i del negre com a color, que organitza l´espai i dibuixa les figures.

 La realitat és cada vegada més evident en els seus temes, i comença a interessar els seus pinzells.

 A la sèrie de les “màquines” de 1960, que encara recordaven una voluntat abstracta, segueix un nou període dedicat a les “marines” i els temes portuaris que comencen a aparèixer a les seves pintures després d´una estada a Vilassar de Mar, que el pintor aprofita per experimentar sobre aquest tema.

Són pintures que exposa a la Sala d´Art Modern de Barcelona l´any 1964, on el color no desvetlla encara la calidesa posterior que defineix la perspectiva, i una gamma de tonalitats naturalistes amb intensitats de llums i espais.

És en aquest temps quan comença a tenir un reconeixement públic, en aconseguir un accèssit al Premi de Dibuix Joan Miró, i el Premi Rafael Barradas de l’any 1965. Els seus olis i els gravats demostren el domini i l’agilitat del seu dibuix.

 En els anys setantes el color esdevé l’element principal de la pintura de Trepat. Inicia una sèrie de teles que representen edificis de Barcelona, com la seu del Govern Civil, amb colors vius, i una ordenació arquitectònica, sense la presència de l’home. D’ençà d’aquestes obres manifesta una maduresa del seu ofici de pintor. La ciutat on viu, on situa el seu estudi, des d’on observa els patis de l’Eixample.

Trepat continua essent un misteri que mereix un major reconeixement i estatus. No ha estat només un pintor que “pinta i prou”. Ha aportat a la creativitat nostrada un sentiment crític del paper de l´home en la quotidianeitat que vivim. Quan ens presenta els seus interiors, o els paisatges urbans o naturals , amb cruesa, ho fa des d´una perspectiva d´un ull modern. No es tracta de la mirada d´un infant gran, sinó d´aquell que ha viscut adonant-se que no som més del que en realitat som, una pura versemblança del que serem finalment

 

-->