973 39 10 89 | fundacioviladot@gmail.com

Lo pardal

LO PARDAL I

L´any 1991 Guillem Viladot compra un immoble a la plaça del Pare Gras d´Agramunt , per convertir-lo en LO PARDAL , Casa de la Poesia Visual , que aviat s´amplià amb dos edificis nous , on disposa , creativament , tots els seus poemes visuals , objectes poètics i volumetries amb l´espectativa d´esdevenir el primer espai dedicat a aquest gènere , a Catalunya i a Espanya , i una sublimació de les seves arrels agramuntines.
"Aquesta placeta -diu Viladot al llibre Itineraris interiors, pàg. 69- sempre serà la plaça de Cal Tarill, malgrat que l'hagin batejada amb el nom de la plaça del Pare Gras i Granollers, fundador d'una ordre de religioses a Granada... Aviat aconseguirà un gest nou: serà quan s'hi instal·li la Casa de la Poesia Visual. Aquest és el cor del poble, potser un dels indrets més antics i prestigiosos. La poesia hi farà cap per dret propi".
Poc a poc els espais dels immobles s'ompliren de creacions visuals que el poeta ordena amb criteris de sensibilitat, de recorregut iniciàtic, defugint etiquetes i cronologies, tot seguint el precepte que "el nom no fa la cosa i el concepte mata l'essència".
La disposició convida a observar les obres com a testimoni d'autoria, albirant que l'espectador s'introdueixi en els viaranys d'una poètica visual, guiada pels sentits tal com anuncien els relleus de pedra de la façana de l'edifici amb un ull, una orella, una mà i un peu, i el pedestal amb la lletra "Q" invertida que prologa l'accés a l'interior, com una visualització desestructurada del llenguatge.

L'entrada

En entrar a "Lo Pardal" Viladot va crear una escenografia introductòria a diverses claus interpretatives del seu quefer. La primera peça és, curiosament, un cal·ligrama reproduït amb una dimensió ampliada del full original que la Montserrat Felip va adreçar-li en els anys quaranta i que, amb el temps, ha esdevingut premonitori dels camins que havia de sondejar el poeta. En situar aquest cal·ligrama en un lloc tan destacat Viladot assenyalava l'empremta que la seva dona ha tingut en la seva quotidianitat i vida compartida.
Al seu costat el logotip amb la imatge del Pardal, segell que utilitzava com a marca de les seves edicions bibliogràfiques de Poesia Visual i que han mantingut exacte d'ençà dels anys seixanta fins a esdevenir anagrama de la seva fundació. Viladot coneixia els ocells de la seva terra, la cadernera, el pit-roig, el pinsà, l'abellerol, o la cuereta però era "lo pardal" qui millor representava les essències del seu paisatge.
Tocant a la porta hi ha el seu retrat i en el primer replà de l'escala un pòster dedicat per Rafael Alberti l'any 1972. El poeta andalús va provocar-li la primera topada greu amb la censura franquista. Viladot exercia la crítica literària a la revista "Labor" amb coneixement de l'actualitat dels escriptors més assenyalats. En el número 117 del febrer de 1956 publicà un article sobre "Alberti: poeta i pintor" que va provocar la intervenció dels censors i la condemna a l'ostracisme literari per dos anys. Més tard Alberti va conèixer l'anècdota i quan tingué l'oportunitat va dedicar-li aquest cartell signat.
Sota el buit de l'escala hi ha una impremta manual que recorda la manera de treballar en la confecció dels seus llibres de poesia visual, que realitzava en col·laboració amb l'impressor Gaspar Vicens, destriant els tipus de lletres, els papers i els guarniments de les justificacions dels seus tiratges.
El seu autoretrat datat de l'any 1980 imposa a aquesta primera sala un esguard de presència, una benvinguda a l'espectador que el reconeix.
La majoria de les obres que pengen de les parets marcant el recorregut fins la sala inferior pertanyent a la sèrie "Iconografies de l'ús i de l'oci".
El maig del 1978 Viladot va viatjar a la Unió Soviètica i veu imatges d'icones que es refereixen a un llegat religiós "prehistòric" que es confronta amb el llegat "històric" del treball. Al seu retorn exterioritza aquesta experiència amb una nova sèrie on la iconografia religiosa es substituïda per eines del món del treball. Viladot realitza moltes variants, algunes de les quals va destruir en aquest procés i foren presentades a la Galeria Maegth del carrer Montcada de Barcelona en uns anys on aquesta sala, dirigida per Paco Farreras, acollia grans exposicions de Chillida, Miró o Antoni Tàpies.
Es reconeix aquesta sèrie per la seva semblança a quadres objectuals, amb una superfície pintada, amb la presència de lletres de l'abecedari i la inclusió de tensions i composicions recreades amb estris i objectes. És, a la vegada una manifestació de l'equilibri entre les icones i la lletrística que a poc a poc s'orientaria vers l'objectualització volumètrica. Ja en aquests espais es poden veure poemes visuals, com el II Poema de l'home de 1974 o el "Cap de vidre amb ous" del 1996 tots dos amarats del subjectivisme de l'autor, com els "ulls" de l'any 1982, cercles pintats que ens esguarden des del fons de la sala.
L'escala que condueix a la primera planta acull damunt d'una lleixa d'obra alguns exemples de la sèrie de pedres de l'any 1957. Aquestes obres són realment significatives per la seva cronologia. Es tracta del primer exercici de poesia plàstica que realitza. Són pedres triades per la seva morfologia, descontextualitzades i transformades en obres artístiques en ser disposades damunt d'una base que les configura com a objectes de creació. Viladot s'endinsa en aquesta sèrie en el camí iniciat en el seu dia de Marcel Duchamp.
Es poden veure també cartells d'exposicions de poesia visual i, molt especialment, el catàleg de l'exposició "Poesia Concreta" que va presentar-se a la "Petite Galerie" de Lleida amb obres de Viladot, Joan Brossa i Josep Iglesias del Marquet, i que resulta ser la primera exposició de l'estat espanyol que es feia sota el títol de "Poesia concreta".
Una mica més amunt hi apareix emmarcat el "Poema de l'home" de l'any 1973, una de les obres mestres del poeta on conjumina l'abecedari amb els atributs de la persona humana, que clou amb la necessitat de la "llibertat" com expressió de la seva naturalesa.

Primera planta

En arribar al primer pis ens rep un mosaic de poemes emmarcats. No corresponen a la mateixa sèrie, sinó que són un resum dels poemes visuals més destacats d'entre els anys 1960 i 1970. Hi apareixen els primers exemples dels IA Urt que es reconeixen per l'encapçalament com a "Opus 3" i "Opus 11". Són fets l'any 1960 i no es publicaren fins el 1971 dins el llibre T/47. Tenen encara la morfologia dels versets literaris però s'albira un interés pel no-sentit de l'escriptura, en benefici del ritme i la forma. Aquest poemes els presenta l'autor al Premi Carles Riba, com un intent primer de poesia concreta. Hi ha exemples triats dels Blancs espitiruals de 1964 El temps, Telèfon, dels Cartrons concrets de 1968, dels Posters poemes de 1968, diversos del Llibre del joc de les macarulles verdes 1969-1970 i, finalment de Darrera pauta. Els Posters-Poemes varen ser presentats també a concórrer el Premi Carles Riba de l'any 1968 i foren rebutjats pel jurat. Albert Manent era membre del mateix i va explicar els motius del refús..."¿Trobaríeu admissible que una sèrie de deu quadres fos presentada al premi senzillament perquè a cada pintura hi constés el títol? Sempre és difícil de fixar els límits d'un gènere... Però el cas d'uns cal·ligrames fóra diferent del de l'obra d'en Viladot: als cal·ligrames hi ha més paraules, són fets amb paraules". Viladot va respondre dient: "Hom em feu aquest retret: "Això només són paraules, lletres, oracions ordenades gratuïtament"... era una irrupció plàstica al món del verb, sense cap vinculació, però, cal·ligramàtica".
En plantejar aquest políptic sembla com si l'autor hagi volgut aclarir que tot allò que després s'esdevindria neix de la deconstrucció del llenguatge, d'un exercici de sotmetre a tensions al vocabulari per tal d'eixamplar les seves possibilitats expressives.
La majoria de les obres de paret d'aquesta primera planta recreen la investigació del poeta per estirar l'abecedari fins solucions plàstiques s'hi troben col·lages originals verticals del 1992 damunt de fons negres, especialment, on perviu encara la presència de lletres isolades, però on destaca l'esforç compositiu per harmonitzar equilibris i tensions, amb formes abstractes i, generalment, geomètriques.
Hi ha dos conjunts de sèries emmarcades que tenen com a base safates de cartró de pastisseria. Viladot va anomenar aquest conjunt MOX i són fets l'estiu de 1977 aprofitant un període molt prolífic i creatiu entre els dies 15 de juny al 19 de juliol. Altres vegades els anomena Cartrons M. Al barroquisme de la forma de la safata hi aposta novament més variacions que equilibren l'espai de la seva superfície amb cercles i línies diverses.
Damunt d'un fons marró hi ha tres elements dels Sons de la paura. És aquesta una edició bibliogràfica de l'any 1974. Cada full és una vocal i, al seu davall, Viladot va disposar una representació del diagrama auditiu de la verbalització de la lletra. El llibre estava format només pels cinc fulls de les vocals i remet a una poesia-acció, doncs l'espectador evoca en si mateix el gest de dicció de l'obra.
Al costat de la finestra hi ha dos obres originals dels anys setanta on pot imaginar-se la intenció de l'autor de fer servir les lletres de motlle sense altre sentit que el pròpiament plàstic.
D'ençà del 1975 Viladot havia deixat de banda l'edició de llibres impresos i s'havia lliurat a un treball de creació, on les obres eren plenament picturals amb l'ajut de la tècnica del collage.
Una de les sèries primeres varen ser els Films cartrons de l'any 1977. En aquesta planta s'hi poden veure alguns exemples. Es reconeixen per la presència de negatius de pel·lícules incorporats a unes superfícies de paper, al costat de cartrons i cartolines i, novament, lletres enganxades. Són composicions on aquests negatius semblen imposar una mobilitat i un ritme d'una acció filmada.
Clou aquest recorregut per les parets la sèrie de Suports Blonda del 1978. Els colors del fons d'aquestes peces són molt cromàtics, amb una gamma viva però neutra, on l'autor instal·la objectes de referència femenina, com "peinetes" i blondes de roba, sense obviar la introducció d'una lletrística críptica.
La sala es plena d'objectes i d'entre ells destaca l'homenatge a Charlie Rivel, que es reconeix per la presència de l'estructura de la cadira, que va fer famós aquest clown en el moment que cercava equilibris amb la humilitat del seu fidel seient .
Al buit de l'escala hom disposa de baix a dalt, una obra d'enormes dimensions en la seva verticalitat, un estri industrial reconvertit en una escultura de rel brancussiana i tonalitat rogenca.
Unes obres de l'artista Carme Riera, de l'any 1992, ens adrecen a una bifurcació dels edificis de "Lo Pardal" orientant-nos vers la tercera planta o vers la sala de l'edifici annex que s'integra ara en el recorregut inicial.

Segona Planta

Una de les característiques d'aquesta part de l'edifici és la presència a les parets d'una antologia de "poemes visuals". La resta del recorregut és essencialment volumètric. Fins ací Viladot va voler mostrar la seva arrel en el llenguatge.
Seguint l'ordre de la visita es troben, de primer, els originals d'un llibre que publicaria l'any 1972 amb el títol de Diari 72. Els fulls impresos després en sistema Offset, i en blanc i negre, tenen la mateixa dimensió i anaven encarpetats sense relligar, precedits per la iconografia del Pardal agramuntí. Els originals tenen més matisos, perquè hi apareix el collage cromàtic del negre i el torrat, i la disposició equilibrada de lletres majúscules sense sentit aparent .

Tota la paret és plena de collages originals. Alguns corresponen novament a la sèrie MOX, amb un fons de cartolina blavosa i, altres, sobre fons blanc, formen part del conjunt Ordre M ja disposats a la planta anterior.
A la paret frontal hi ha un nou fris emblemàtic d'una antologia diversa. Són ampliacions emmarcades d'obres de cronologia alternada...Cartrons concrets del 1968, Poemes de la incomunicació del 1970 i Senyals Diaris del 1976-78. El més vell d'aquests poemes visuals va ser publicat per primera vegada a l'antologia T/47 i es tracta d'una lletra M que va ampliant-se fins que la I fa de xemeneia d'una fàbrica i la O de fum, com una transfiguració (MIO) de propietat, dins de les obres de fons social de l'autor, com la resta d'obres on es pot llegir "encara no".
Els poemes de la incomunicació tenen el "jo" com a motiu. "Jo" o "Self" hem vist que es una constant de l'escriptor. Aquests fulls formen part del llibre que "Lo Pardal" va editar l'any 1970 en un format de butxaca.
Els "senyals de diaris" no varen ser impresos i són exercicis compositius amb imatges incorporades de figures i rodaments industrials.
Prop de la finestra hi ha unes partitures decididament abstractes. Són pròpiament composicions picturals i no s'hi proposa una lectura poètico-visual. Viladot va sentir-se també encuriosit per l'obra de lliure creació i va demostrar les seves actituds com a pintor en aquestes obres que tenen la virtut de ser executades l'any 1962, just abans de l'època que Lleida viuria l'eclosió del Grup Cogul i la recerca figurativa de Ton Sirera. Tenen molt a veure amb els rastres de colors dels processos d'impressió i conserven aquest gust exquisit per l'equilibri de la superfície dels seus poemes visuals.
L'espai central i les prestatgeries de paret és ple d'obres basades en la descontextualització de l'objecte.

Tercera Planta

Camí de la planta superior del Pardal I, en un replà hi ha una obra significativa, un dipòsit transgredit diagonalment per un eix que travessa tota la peça. Per la seva dimensió i el seu sentit interpretatiu participa d'una lectura psicoanalítica.
Aquest pis és més reduït, ja que una terrassa ocupa la meitat de la superfície. De les obres exposades destaca una superfície pintada que incorpora un collage impactant, un capot d'un cotxe que ha estat gratat amb unes incisions verticals que provoquen un expressionisme damunt del metall. És aquesta una obra important de Guillem Viladot, per la seva solució plàstica i per l'agressió d'aquesta superfície que assoleix un paper humanitzat.
Una altra obra remarcable està ubicada al centre de la sala. A mitjan dels anys vuitanta Viladot havia treballat amb grans rodes de carro. L'interessava el cercle com a figura i l'alteració amb que podia ser sotmès. En aquest cas és un cercle de ferro plantat, vertical, coronat per un altre cercle horitzontal que representa el sexe femení, travessat per un estaquirot de fusta.

LO PARDAL II

Els dos edificis es comuniquen a través de la primera planta del Pardal I. L'estructura interior d'aquest nou immoble és més diversa, encara que des de l'exterior les façanes, d'un i altre, estiguin totalment unificades. Disposa d'estances més amples, amb alguna paret de pedra vista, però el tractament dels terres, de les escales i baranes el fa idèntic en aparença al Pardal I. Així com aquest primer edifici incorporava una antologia històrica del seu procés evolutiu, "Lo Pardal II" inclou les obres recents i darreres dels anys noranta. Una diferència clara és que no penja de les parets cap marc amb poemes visuals; ara tot són volumetries.
El visitant es troba de primer amb una gran sala amb quaranta-quatre obres de totes les èpoques. La cronologia ara no importa i no n'hi ha cap que destaqui sobre les altres per la seva ocupació especialment privilegiada. En aquesta planta Viladot ha volgut deixar clar el seu mètode de treball amb l'altaveu de l'acumulació d'encontres objectuals. En aquests anys noranta desapareix l'abecedari, la lletrística i els suport de paper; tot és volum i formulacions plàstiques d'una banda i d'interpretació psicoanalítica de l'altra.

Segona planta

Aquest espai és gran com l'anterior. A diferència de l'acumulació homogènia d'obres de la primera planta, ara hi ha una obra que destaca d'entre les vint-i-tres que s'hi exposen. És un conjunt de figures verticals que semblen tòtems, ordenats com un bosc. Com metamorfosis amb referents a ulls i caps, hom desvetlla el seu origen objectual, producte del reciclatge de tubs d'escapament de cotxes vells. Viladot va servir-se de peces de vehicles amb caràcter de sèrie emprant, fins i tot, fragments de carrosseries per l'execució de peces imaginatives. La forma d'aquests tubs llargs va animar-lo a crear aquest bosc de tòtems emplaçat en aquesta planta de manera central.
A la paret hi ha dues escultures abstractes realitzades amb retalls metàl·lics de troquelats industrials que ensamblats recorden la tradició de puresa estructural de les formes. En aquest cas, a més de l'encontre casual dels buits i els plens d'aquestes planxes, l'autor les ha unificat amb l'aplicació del color.
En un altell, dues dalles disposades verticalment recorden el símbol de la mort re-interpretada.
La planta baixa del Pardal II està dominada per la presència d'obres de ferro. Aparentment semblen peces construïdes expressament i conservades com a matèria definitiva, com si fossin veritablement treballs d'escultor, aplicant retalls i soldadures i cops de mall. Que així ho semblés era la intenció de l'autor. Si la descontextualització dels objectes representava una tradició hereva del surrealisme, aquest mateix principi es podia aplicar a deixalles industrials, i això que pren fesonomia escultòrica no és més que excedents de ferro que la indústria desestima. L'enginy del poeta pren volada en l'acció de treure de context el rebuig i convertir-lo en volums estructurats i bells, de formes pures i textura uniforme.
També hi són exposades unes obres executades amb fang, les úniques del conjunt modelades amb les seves mans, i l'"Homenatge a la serra d'Almenara", una successió de tres pedres recollides a la Serra de les que emergeixen tres branques verticals primes i blanques, que recorden el paisatge i la naturalesa.
La peça més colpidora d'aquesta planta és, sens dubte, la "Venus Lacaniana", obra major de la sèrie "Self", on un esquelet d'ossos recrea una figura humana, decrèpita, que amb ulleres de referència a la cultura mira un mirall on es reflecteix esplendorosa i sensual.
Abans de soritr al carrer, Viladot va depositar un llibre gran, de fulls blancs on el visitant, anònim o emblemàtic, pot deixar testimoni del seu pas per una immersió a la poètica visual de l'autor.

 

-->