El llibre que acabes de llegir se situa en un temps una mica reculat, potser cinquanta o seixanta anys enrera, en una masia solitària com tantes n’hi ha d’escampades per Catalunya.
Si fins gairebé al final de llibre Guillem Viladot ens ha explicat uns fets que podrien haver estat reals, al final de tot deixa volar la fantasia del petó reconvertit en ocell, com si volgués dir que a vegades hi ha fets –potser màgics- que ens fan descobrir coses que ens poden capgirar totalment la vida
